PYONGYANG. Visitant el país del president etern.

Pyongyang és la capital del país més hermètic del món, Corea del Nord. Tòpics ben reals com l’últim país estalinista o la Única monarquia comunista no eviten que la visita a Corea del Nord sigui una de les més curioses que hem fet a la nostra vida. El Gran Germà d’Orwell existeix al segle XXI i nosaltres ho vam voler comprovar.

Imatge

Propaganda

He titulat aquest post com “El país del president etern” perquè va ser aquest  llibre de Roger Mateos (2008), que explicava l’experiència d’un viatge a Corea del Nord, el que em va fer decidir definitivament buscar-me la vida per tal de poder visitar aquest país. I dic definitivament, perquè la primera vegada que vaig posar-me Corea del Nord entre cella i cella va ser el dia que vaig veure el reportatge de Jon Sistiaga “Amarás al lider sobre todas las cosas”, on el periodista va entrar a l’enigmàtic país asiàtic, càmera en mà, per tal d’explicar com es vivia en aquell país.

Al Jon Sistiaga i al Roger Mateos els dedico, modestament, aquest post.

En aquesta entrada em centraré en la capital del país, Pyongyang.

COM ANAR A COREA DEL NORD

A Corea de Nord no s’hi pot anar com qui va a Tailàndia o a Japó. No pots presentar-te a Pyongyang i dir “Hola, vinc a visitar el país”. De fet, és que no et deixen ni pujar a l’avió que et portarà a Pyongyang.

Per tal d’entrar-hi, necessites visat. I aconseguir-lo no és gens fàcil. Probablement és un dels dos o tres visats més difícils d’aconseguir de tot el món.  De fet, no pots visitar el país per lliure i si ho vols fer, ho has de fer  a través d’una agència de viatges estatal,  la KITC (Korea International Travel Company) que és l’encarregada, juntament amb l’autoritat competent, de decidir si el viatger és o no és apte per viatjar al país.

Qualsevol touroperador mundial que vulgui incloure Corea del Nord dins del seu catàleg, s’ha de posar d’acord amb l’agència nacional coreana per tal d’aconseguir el permís pertinent. I la veritat és que són ben pocs els touroperadors  que tenen aquest permís arreu del món.

Imatge

Tots som feliços a la República Popular de Corea

Per això, vam posar-nos en contacte amb diversos d’aquests, entre ells el català Viatges Pujol, que va ser el pioner a l’estat espanyol a oferir Corea del Nord en el seu catàleg. Finalment, per la confiança que ens va donar, per la fluïdesa en l’intercanvi de mails i trucades i sobretot per preu, vam triar l’agència KTG (http://www.north-korea-travel.com/). Els seus viatges parteixen de Beijing, la capital xinesa, normalment amb un vol a Pyongyang. I després del tour, tornen a Beijing, en un tren des de la capital nordcoreana.

Vam triar un tour de nou dies. Després d’enviar múltiple documentació i pagar per avançat el viatge, vam rebre l’autorització pel visat, que l’havíem d’obtenir definitivament a l’ambaixada de Corea del Nord a Beijing.

Per això, vam viatjar de Barcelona a Beijing, fent un parell de nits a la capital de Xina per assegurar-nos que tindríem el visat a les nostres mans quan arribéssim a Pyongyang. Recordo el moment d’entrar a l’ambaixada de Corea del Nord a Beijing, com un dels moment més emocionants. Fins que vam tenir el visat a les nostres mans no teníem gens clar que entraríem a Corea.

COM ÉS UN TOUR PER COREA DEL NORD

Hi ha qui diu que no es pot viatjar per Corea del Nord si no que es pot viatjar a Corea del Nord. És a dir, cal cenyir-se al programa de l’agència estatal. Ella s’encarrega de triar els hotels, els itinenaris, els espectacles als quals podràs assistir, els restaurants on menjaràs i a l’hora que tornaràs a l’hotel i ja no podràs sortir d’ell.

Imatge

El nostre hotel a Pyongyang

En arribar a l’aeroport vam ser convidats a deixar els mòbils, que van quedar precintats i sota custòdia dels guies. Això era el 2011. Algunes informacions asseguren que això ha canviat i que actualment pots entrar amb el teu telèfon, sempre i quan no disposi de GPS, a canvi de llogar una SIM del país. Si portes una càmera de fotos que als comissaris d’aduanes els sembla massa potent, també l’has de deixar a l’aeroport. Una noia anglesa plorava desconsolada perquè no podia entrar la seva càmera reflex. Nosaltres, amb la nostra compacte, no vam tenir problemes.

De seguida ens van assignar els guies. Com que érem un grup internacional d’unes  vint persones d’almenys 8 nacionalitats, ens van posar una guia de parla espanyola (pels tres catalans) i una de parla anglesa (pel altres, entre els que hi havia, americans, anglesos, canadencs, irlandesos, suïssos i alemanys). Hi havia també un tercer guia, que feia ben poc les tasques de guia i que semblava vigilar a les dues oficials.

Les guies i el vigilant de les guies no només son les encarregades de fer-te les explicacions històriques o artístiques de cada indret, son també les que s’encarreguen de que no et perdis ni un sol moment més enllà de la seva vista. Impossible entrar a cap botiga pel teu compte, a cap bar, a cap lloc d’esbarjo (ens van dir que hi havia pistes de patinatge o karaokes, per exemple), a cap mercat. Tot està estrictament prohibit. Fins i tot, sortir de l’hotel un cop fetes les visites del dia.

Com anècdota, comentar que un dia vam sortir de l’hotel. Vam donar la volta d’una mitja hora, vam parlar (poc) amb la gent, vam fer algunes fotos innocents i fins i tot, ens vam deixar convidar a uns gelats. El dia següent, els guies ens van reunir ofesos, explicant a tot el grup que s’havien assabentat de que tres membres havíem sortit de l’hotel (els tres catalans) i que de repetir-se, el grup podria veure’s obligat a abandonar el país. Sens dubte, algú havia donat la veu d’alarma de que tres estrangers corrien solts pels carrers de Pyongyang. A ben segur, tres espies imperialistes, sota l’òptica de la influenciada població coreana, que viu sota un règim policial des de la partició de la nació.

El recorregut escollit per la organització té dos fronts principals: el polític i l’artístic. Et porten a tot el que fa referència a la grandesa de l’estat –mausoleus d’herois de guerra, entre d’altres-, a la doctrina imperant (la Juche, derivada del estalinisme) – com granges de colectivització o museus dedicats a les fites tecnològiques assolides per l’estat -, estàtues i monuments de tot tipus, mida i color, sempre per enaltir el poder del Juche i dels seus dirigents… Les figures de Kim Il Sung (pare de la pàtria) i Kim Jong Il (president actual en el moment de la nostra visita) son representades a tort i a dret a qualsevol racó del país.

L’altre punt principal de la doctrina Juche fa referència al desenvolupament artístic. Per això, et fas un fart de gaudir de l’extraordinària tècnica artística en els més diversos camps: gimnàstica, circ (res a envejar al Circ du Soleil), música (centenars de nens de menys de 6 anys tocant amb perfecció tot tipus d’instrument), pintura,…La perfecció en massa que vam veure a Corea del Nord, fruit de la repetició metòdica i obsessiva (els nens fan cada dia, almenys 4 o 5 hores d’extraescolars artístiques)  és impensable a qualsevol país occidental, on el talent es dóna en comptagotes. El punt culminant del viatge és assistència als Mass Games, una sort d’espectacle artístic-gimnàtic, que es fa en un estadi per 150.000 persones. Després ho comentaré, però ja avanço que mai he vist res igual i mai ho tornaré a veure.

Imatge

Dinant

Del dia a dia ben poc. El que veies per la finestra de l’autobús mentre anaves d’una visita a un altre:  cares llargues i sèries, vestits grisosos tipus mao, però cap sensació de pobresa o desnutrició a les zones que vam visitar. Algun parc de Pyongyang, on la gent semblava divertir-se o fer el pic nic com a qualsevol ciutat del món. Alguns pintant a l’aire lliure, altres disparant en una fireta semiimprovitzada, alguns jugant a futbol.  Impossible visitar cap mercat, cap lloc d’esbarjo més enllà del parc (tot i que vam passat diverses vegades per una immensa pista de gel), cap possibilitat d’entrar a un estadi de futbol o una bolera. I menys de poder parlar amb la població local. Fins i tot, en alguna ciutat fora de la capital, semblaven marxar si t’hi apropaves. No volien comprovar si els occidental portem cua i banyes com a ben segur fa anys que els expliquen.

ALGUNES VISITES IMPRESCINDIBLES A PYONGYANG.

La capital de Corea de Nord és una ciutat de grans avingudes i edificis però orfe de cotxes i publicitat als carrers.  Això la fa realment diferent. Veure avingudes amb asfalt preparat per 4 carrils per direcció i gairebé no veure-hi cotxes és realment xocant.

Nosaltres estàvem allotjats a l’hotel Yogkaido, un gratacel de 40 pisos situat en una illa enmig del riu. Així t’asseguren de que no t’escapis…Des del restaurant giratori de l’últim pis la vista de tota la ciutat és espectacular, abarcant diversos quilòmetres a la rodona. La majoria de grans edificis i monuments estan dedicats a la idea Juche i als seus dirigents: la torre de l’eternitat, el Parc i Teatre de Mansudae, el Palau de Kumsudam (on havia enterrat el pare de la pàtria Kim il Sung i on hi vam haver d’anar vestits amb corbata), el cementiri del màrtirs revolucionaris (on vam ser convidats a deixar un ram de flors en honors dels caiguts per la pàtria) ; la preciosa Biblioteca del Poble, la Torre Juche, símbol de l’estat i que té 170 metres d’altura; el vaixell US Pueblo, que diuen que era un vaixell espia americà que va ser capurat pels coreans el 1968; l’Arc del Triomf, més gran del de París, com no podia ser d’altre menera; el Metro de Pyongyant, del que vam poder gaudir d’un viatge entre dues estacions, evidentment no escollides a l’atzar i en que no ens va ser possible mesclar-nos amb la població local, ja que al nostre vagó no hi van deixar entrar cap coreà. Val a dir, que les dues estacions que vam visitar eren ben boniques i recordaven, salvant les distàncies, el deu Moscou.

Imatge

Plaça Mansudae i Biblioteca

Imatge

Vista de Pyogyang des de l’hotel

IMG_2108

El monument al Partit dels Treballadors

IMG_2045

Torre Juche

IMG_2073

Arc del Trionf

També vam visitar l’enorme Plaça Kim Il Sung, seu de la majoria de celebracions i desfilades que podem veure per televisió. Té una semblança notable amb la Plaça Tiananmen de Beijing, però gairebé no hi ha gent. Ni tampoc un McDonalds, es clar.

Vam pujar al turón Moran, on un grup d’adolescents s’entretenien pintant aquarel.les. I també vam visitar el Monument al partir, una gran escultura amb el símbols del Partir dels Treballadors:  a la falç i el martell soviètics, hi ha afegit un pinzell (que sembla més aviat un projectil), donada la importància que el Juche dóna al desenvolupament artístic de la persona. Desenvolupament artístic que sempre ha d’anar orientat als sentiments revolucionaris. El Teatre és revolucionari, la Òperaés revolucionària, el cinema és revolucionari…el Circ no, sembla que el circ és només per entretenir-se. Cosa rara.

Imatge

L’enorme hotel de Pyongyang

Imatge

Porta Dedong, un dels pocs vestigis de l’antiga Koryo.

Imatge

El circ

Imatge

Museu tecnològic i de l’espai

Imatge

Museu de la guerra

Imatge

Plaça Kim Il Sung

També vam visitar diversos museus. Val a dir que tots anaven encarats cap a la proaganda oficial i estaven buits de visitants, excepte algun grup d’escolars. Entre altres vam veure el museu de la Guerra de Corea, on ens explica la brutalitat de japonesos i americans i el Museu de la Tecnologia coreana, on expliquen el desenvolupament tecnològic del país, fet que els ha portat, a enviar satèl.lits a l’espai, la qual cosa ben pocs països al món ho poden dir.

Una altre visita interessant va ser poder entrar en un Hospital Materno Infaltil. Ens van explicar que tenien una tecnologia molt avançada i de fet vam poder veure ecògrafs i sales de radiologia. Aquell hospital no es veia gens atrotinat. O almenys, el que ens van ensenyar d’ell.

Finalment vam poden gaudir de diverses activitats artístiques. Al Palau dels Nens, on milers de nens hi van cada dia a fer extraescolars durant 4 hores diàries, vam gaudir d’un espectacle pluridisciplinar que ens va deixar bocabadats. Centenars de talentosos nens de menys de 10 anys tots ells tocant diversos instruments, fent teatre, fent de pallasos, fent acrobàcies. Realment espectacular.

Imatge

Palau dels nens. Espectacle.

Imatge

Al Palau dels Nens

ELS MASS GAMES

Els Mass Games, coneguts també com la gimnàstica de masses son un increïble espectacle que es fa cada any, des de 2002 a Pyongyang durant tres o quatre mesos a l’Estadi Primer de Maig de Pyongyang, un enorme recinte on hi caben cent cinquanta mil espectadors.  Milers de gimnastes i acròbates es preparen durant mesos per fer l’espectacle humà més precís i impactant que mai hem vist. Tots a una, ni el més mínim error ets capaç de detectar en aquest espectacle que et deixa bocabadat. Llum, música, acrobàcia, focs artificials. Estàs gairebé dues hores sense poden ni parpellejar.

Tota una tribuna de l’estadi, es converteix a més, en la més gran pantalla visual del món. Els milers d’espectadors estan ensinistrats per canviar de cartolina cada pocs segons, mostrant incomptables mosaics. La història del país és la protagonista dels mosaics, així com la guerra contra els japonesos i els americans i el naixement de Kil Il Sung (el sol del segle XX) .

Com que una imatge val més que mil paraules us deixo unes quantes fotos d’aquest enorme espectacle.

Espero que us animeu un dia a visitar Pyongyang. Nosaltres ho tornarem a fer d’aquí a vint anys, quan a dalt de la plaça Kim Il Sung hi hagi un enorme cartell de Toshiba. Tot arribarà. Murs més grans han caigut.

Imatge

Kim Il Sung als Mass Games

Imatge

Milers de gimnastes als Mass Games

Imatge

Imatge

La Pantalla pixelada més gran del món, a les grades de l’Estadi Primer de Maig.

Imatge

Bandera de la República Popular de Corea

Advertisements

5 comentaris

  1. Emilio (berebere) · ·

    impressionant!!!

  2. Cristina · ·

    Realment, impressionant… I jo em pregunto: tant d’interès per potenciar les capacitats artístiques, no serà pq puguin canalitzar la frustració per tan extrema repressió? En fi… Com dius, algun dia la cosa canviarà.

  3. Si que és impressionant sí. De fet, l’invent de mantenir el poble entretingut amb esdeveniments és romà, no?. Pa i circ al segle I i pà i futbol, al XXI.

  4. Hola Jordi! Hem arribat al teu bloc no sé com. Aquest viatge a Corea del Nord devia ser molt curiós! Nosaltres vam estar mirant d’anar-hi perquè creiem que ha de ser un altre món completament diferent, però el fet d’haver d’anar tan cenyits a un grup i tan controlats ens va detenir, ara llegint el post veiem que això de no poder sortir lliurement de l’hotel no ho portaríem gens bé! Ara, deu ser tota una experiencia! Tens uns articles molt interessants, ens seguim! 🙂

    Salutacions!

  5. Sí, el viatge a Corea del Nord és totalment diferent. T’has de posar al cap que només veuràs el que el règim li interessi, però és una experiència única que us recomano.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: